Puges enlloc guiat
pels vells rails del teu desgast.
T’has fet vell,
ningú no ho sap millor que tu.
T’empasses el
vapor de la combustió de la teva ràbia i ens mires atent, des del cim de la
teva muntanya que fa anys que no importa
a ningú.
Ens mires, i
rius.
Rius nerviós i
atent, observant el que passa al port del qual ja no transportes gaires coses.
Ens veus equivocar-nos, enfilar les
noves rutes i les noves destinacions. Ens mires i rius des de la teva estúpida
altitud i altivesa.
Però, mentrestant,
al port, ens sabem joves i vius. No volem saber res de les teves caduques quimeres
i, a vegades, quan el teu soroll de vagó antic ens fa mirar-te, i et veiem
aturat i oxidant-te a l’estació de la teva quimera, sentim pena per tu, que no
vas saber com vèncer la teva pròpia joventut quan va ser l’hora.
No hay comentarios:
Publicar un comentario