martes, 18 de diciembre de 2012

funicular





















Puges enlloc guiat pels vells rails del teu desgast.
T’has fet vell, ningú no ho sap millor que tu.
T’empasses el vapor de la combustió de la teva ràbia i ens mires atent, des del cim de la teva  muntanya que fa anys que no importa a ningú.

Ens mires, i rius.

Rius nerviós i atent, observant el que passa al port del qual ja no transportes gaires coses. Ens  veus equivocar-nos, enfilar les noves rutes i les noves destinacions. Ens mires i rius des de la teva estúpida altitud i altivesa.

Però, mentrestant, al port, ens sabem joves i vius. No volem saber res de les teves caduques quimeres i, a vegades, quan el teu soroll de vagó antic ens fa mirar-te, i et veiem aturat i oxidant-te a l’estació de la teva quimera, sentim pena per tu, que no vas saber com vèncer la teva pròpia joventut quan va ser l’hora.